Llibre antic de Pardines

El Sr. Pere Dulsat, de can Vinyes, primer alcalde democràtic després del franquisme, va tenir la gentilesa de deixar-me fer un cop d’ull a un llibre antic, que havien descobert fent endreça al local de l’Ajuntament primitiu, pensant que m’interessaria. De fet, em va entusiasmar. En vaig parlar amb el Dr. Joan Martí i Castell de la UB que em va engrescar a fer-hi la tesi de llicenciatura en Filologia catalana.

Em vaig proposar la transcripció exhaustiva del text i la seva anàlisi lingüística.
La transcripció permet una lectura més fàcil, que pot ser útil per a una consulta, (d’estudiosos de la llengua, d’entesos en història, economia, sociologia…)
Tant el “Llibre” com una còpia de la tesi es troben dipositats al local de l’Ajuntament actual.

L’anàlisi lingüística permet de valorar la llengua d’un poble ramader del Pirineu, amb formes peculiars i “menys contaminades” que la parla de les grans ciutats, en actes que van des de l’any 1665 fins al 1939.
Particularment en algunes de les seves actes podem copsar el tarannà dels seus habitants, les seves dificultats i alhora els seus esforços per superar-les, els seus sentiments. D’aquests escrits més vius (especialment el de “la campana”, el “rellotge” i el més impressionant, el del Decret de Nova Planta) n’he fet un extracte i els he reproduït al català normatiu.

Escrits com aquests corren el risc de perdre’s, si no se’ls valora com cal.
He pensat que seria bo, doncs, de fer un reduït document divulgatiu sobre el contingut del “Llibre d’actes antic de l’Ajuntament de Pardines” a fi que tothom que ho vulgui pugui tenir una idea d’aquesta petita joia de la nostra cultura.
Per iniciativa del Sr. Esteve Perpinyà, de can Gandaia, actual alcalde de Pardines, es va donar a conèixer el “Llibre” en una xerrada oberta al poble. Ara n’oferim aquest resum a continuació.

LLIBRE ANTIC

1El  Llibre antic de l’Ajuntament de Pardines té les tapes en pergamí. Consta de 222 fulls manuscrits a dues cares amb actes des de l’any 1665 al 1939. Dos-cents setanta quatre anys, doncs, en total.

FORMAT I CONTINGUT

Presenta un desordre cronològic considerable a causa de l’aprofitament del paper. De vegades, trobem actes amb molts anys de diferència: quan s’ha trobat mitja pàgina buida, se l’ha acabat d’omplir amb un text molt tardà.

El marge és inexistent i les cantonades estan deteriorades.

És de lectura difícil a causa de la grafia antiga i l’ortografia prefabriana.

TOT ELL ÉS ESCRIT EN CATALÀ

Cosa a remarcar, si tenim en compte les vicissituds de la llengua catalana i la relació directament proporcional que sembla que hi ha entre l’esplendor de la llengua d’un país i el grau de la seva autonomia política.

Si els segles XIII i XIV són temps de maduresa i normalització, a finals del segle XV comença el primer decandiment amb la mort de Martí l’Humà, que no deixa descendència. Pel Compromís de Casp entrarà una dinastia castellana: els Trastàmara.

El segle XVII, amb la Guerra dels Segadors, el que en diem la Catalunya Nord s’annexiona a França. És justament llavors, al cap de sis anys, que comença el  Llibre.

El segle XVIII, amb la Guerra de Successió 1705-1714, l’11 de setembre i el Decret de Nova Planta les nostres institucions són abolides i comença una forta persecució, amb sancions, de la nostra llengua. És el punt més alt, fins ara, d’intent de genocidi nacional català.

Malgrat que la pressió del castellà es fa cada cop més intensa, si bé part de l’aristocràcia i de les classes altes troben més distingit parlar castellà, el poble sempre es mantindrà fidel a la pròpia llengua. Hi haurà tothora literatura popular abundosa i memòries i cartes familiars en la nostra parla. I escrits com el d’aquest llibre.

Si, com hem dit, aquest Llibre s’inicia just després del Tractat dels Pirineus, és just que subratllem la seva fidelitat a la pròpia llengua.

El Llibre finalitza amb el “Parte oficial de Guerra del quartel general del Gmo”, naturalment en castellà i amb aquell to feixista que tant contrasta amb el contingut del text en qüestió. El “Parte”  és l’última acta del Llibre, també manuscrita, aprofitant una de les pàgines centrals de l’obra. Pardines va ser ocupada el 9 de febrer del 1939.

2

INTERÈS DEL LLIBRE

És un petit tresor de la nostra cultura:

  • Un text d’un poble del Pirineu Oriental.
  • El seu contingut lingüístic:
    • Un text menys contaminat que a les grans ciutats com Barcelona.
    • Un text que no és de literatura ni de ciència que ja han estat estudiats.
    • Una mostra del català septentrional de transició, peculiar de Pardines.

El Llibre mostra formes molt pures i antigues de la mostra llengua i, alhora, del subdialecte propi del lloc, que sortosament encara es pot sentir parlant amb els vilatans, ja que els temps moderns són uniformadors i tendeixen a esborrar les diferències que enriqueixen una llengua.

Uns exemples:

  • Com es trob? (Com es troba?) . Aquesta manca de vocal desinencial havia estat general  en gran part del domini lingüístic català al s. XIII.
  • Con, cinconta, codra, gotlla. (Quan, cinquanta, cuadra, guatlla). Latendènciaalamonoftongació del grup tònic QUÀ-, GUÀ- en /kó,-gó,
  • En català medieval els grups romànics N’R i L’R van reforçar les vibracions: TENERU, TEN’RU, tenre; MOLERE, MOL’RE, molre.
  • A més a més el rossellonès ha arrossegat  casos de –NDR- etimològic:PRENDERE, penre.
  • El ieisme o iodització segons el qual els grups llatins C’L, G’L, L’Y de mots com OCULU, PALIA, REGULA, passen a ui, paia, reia.
  • Hi són abundants les síncopes : cormina, nacitats, cirés (coromina, necessitats, cirerés). Les assimilacions: tabbé (també).

Totes aquestes formes lingüístiques, i més encara, les podem sentir dels pardinencs.

Quan al text del Llibre veiem que quasi tots els perfets són simples, se arrandí (es rendí), llevat de pocs casos que són perifràstics que es troben concentrats en una sola acta. El perfet simple desapareix de la llengua parlada a partir del s. XVI. Si el Llibre reflecteix la parla dels pagesos i ramaders del poble, això constitueix una altra forma interessant per la seva antiguitat.

4

Molts i molts més exemples podríem posar encara, però seria més propi d’un text lingüístic més que en aquest de mera divulgació.

Tots els antropònims són catalans: els pobles eren autosuficients i no hi havia migracions com ara.

Hi trobem frases amb expressions molt autèntiques del català:

  • “Que hi puga fer cridar bans”
  • “Signat de mà mia pròpia”

I també frases vives i espontànies com:

  • “Ens fan bollir lo cap”
  • “Tornàrem a fer foc nou”

ELS TEMES DE LES ACTES

6No es pot saber l’autoria de les actes fins el 1722, any que comença de firmar l’alcalde. Hi ha “cònsols”, regidors, que no saben escriure i llavors signen els uns pels altres. A partir del 1837 trobem una rúbrica molt treballada del secretari Martí Cots, mestre en primeres lletres, fins el 1838. Sembla una baldufa en moviment i adornada amb flors delicades. És com una petita obra d’art.Unes actes són més repetitives pel seu contingut:

  1. “L’elecció de Cònsols”
  2. “Memòria de difunts”
  3. “Endevesaments i vendes”
  4. “Problemes i decisions”
  5. “Comptes i salaris”
  6. “Pinzellades històriques

Unes altres, de temes únics, de gran interès, són més espontànies perquè afecten en gran manera la vida del poble:

  • “El Decret de Nova Planta”
  • “La campana”
  • “El rellotge”
  • “Anar a partir muntanya”

Heus aquí, a continuació, una mostra dels textos citats. Són fragments, dels que m’han semblat més significatius. N’he corregit l’ortografia, la puntuació
i algunes formes lingüístiques, a fi de facilitar-ne la lectura.

 

TEMES REPETITIUS

1. “Elecció de Cònsols”

Aquí s’explica com es feia l’elecció de regidors pel sistema d’Insaculació o  de Rodolins que eren  unes boletes de cera, amb un paperet a dins amb el nom d’un candidat. Posats els rodolins dins d’una bossa, s’extreien a sorts.

Els “Cònsols” eren els magistrats municipals. Els “Estimadors” els funcionaris que determinaven el preu d’una cosa. Els “Pabordes” eren els procuradors de Confraries religioses. Els “Veguers”, autoritats delegades per la corona en una demarcació.Conscients de la responsabilitat i de les dificultats que comporta governar, cada memòria s’acaba amb una pregària.

Convocats i congregats los Srs. Cònsols i Jurats de Consell en la Casa Consolar de dita Parròquia, posaven el nombre determinat de dotze homes, dels més aptes i cabals que es coneixien en la Parròquia. Aquesta tots eren dins una bossa de cuir, tota Jurats de Consell. Cada any es feia extracció dels dos amb rodolins en un dia de l’any. En dit dia es treia també dos homes de bona consciència per Estimadors i dos de diligents per la solana i la baga i Pabordes de St. Isidre. Tot, el dia de St. Joan de Nadal. També es feia extracció de Veguer de la Vila i la Vall. Si faltava algun a la bossa dels Cònsols, aleshores s’hi posaven per votació dels del Consell, i aquell que tenia més vots es posava a la dita bossa per continuar al dit Consell.

7

Vulgui el Senyor donar-nos bon encert en tot i bons companys per deliberar les coses, tot al servei de Déu i del Rei que avui és i que demà serà qui Déu vulgui, amén.

Avui que som als 15 del mes de maig de l’any 1667 se són convocats i congregats els Magnífics Srs. Cònsols i Jurats de Consell del lloc i parròquia de St. Esteve de Pardines, bisbat d’Urgell, en la casa nova d’en Mauner, per ser més apta que la Casa de la Vila, essent aquest any Cònsol en 1r grau l’Honorable Josep Mauner, i Joan Perpinyà en 2n grau, i lo Magnífic Pere Casabona de present Veguer i Batlle de la vila i vall de Ribes (…).

2. Memòria de difunts

Com que han començat el Llibre de l’Ajuntament pensen que seria bo de deixar constància dels difunts del Consell.

M’ha semblat a mi, Josep Mauner, que seria bo fer memòria dels homes que han mort sent del Consell, ja que tenim el Llibre. El Sr. Ens guardi una bona hora i ens vulgui acollir a la seva glòria, amén. I ens vulgui donar enteniment i encert en el govern de les nostres consciències i del comú, tot al servei del Sr. I de l’Esperit Sant, amén. Als 28, dia dels Sants Innocents, del mes de desembre.

L’acta més antiga:

Dit any 1665 ha mort Jerònim Casabona, Jurat de Consell, Cònsol en Cap (…) al cel nos vejam quan Déu sia servit. Lo Sr. Li haja perdonat los pecats i nos faci la gràcia que al cel nos veiem.

El que ha viscut més anys:

Vull que comptam als 17 de febrer de l’any 1746 és mort Josep Font i Dalmau, Jurat de Consell i també regidor en dit any, d’edat 84 anys. En glòria gose i al cel trobam la sua ànima i N. Sr.  Ens aparelli bon punt i bona hora quan nos anirem d’aquesta vida.

3.Endevesaments i vendes

Aquestes actes, pel seu contingut, són les més monòtones. Tanmateix, com que cada cop que han d’anomenar un tros de terra han d’anomenar els seus límits, són els escrits que forneixen més topònims: noms de plans, camps, torrents, passos entre muntanyes, etc.  Juntament amb la Llibreta de terres on es deixa constància de les possessions de terra de cada casa.

Un exemple:

Avui, 5 de maig de 1805, nosaltres, Regidors de Pardines, hem endevesat dos trossos de terra comuna per prats a Jaume Basseganya, també de Pardines, que un es troba a la baga i l’altre a solixent. . De la part de solixent limita amb (:..)

8
4. Problemes i decisions

Molts dels problemes vénen a causa del dret a pas del bestiar per camps de conreu. D’altres pel desempar de viudes i orfes o bé de malalts. Sempre es trobaran solucions humanitàries i en solidaritat.

Pel gran abús que hi havia d’anar el bestiar boví a les muntanyes i baixants en temps que no s’hi podia anar, així com també d’entrar bestiar de llana foraster (…).

Atenent que alguns particulars menen unes artigues, cosa que fa molt de mal perquè impedeixen el pas del bestiar per anar a péixer, ha resolt deixar dites artigues ermes després d’haver fer la collita.

(…) que en dita era hi pugan passar tot el trànsit de bestiar i persones, a qualsevol hora que convinga.

(…) que se puga passar amb bous junyits i càrregues.

En paga del treball que tingué la seva muller d’ocupar-se d’una malalta(…)

(…) amb el pacte que Jaume Vila major, fill de Josep Vila major, difunt, que és menor d’edat i no és prou capaç, que es serveixi de dita terra i li hagin de donar acolliment a casa.

Per ordre de nostre Il.lustríssim Sr Bisbe d’Urgell s’ha publicat el cartell a l’església parroquial sobre el dret d’asil i se ha elegit l’església parroquial de St Esteve,

En paga del treball que tingué la seva muller d’ocupar-se d’una malalta(…)

Per veure’s ofegats per faltar-los molta partida de diners (els Cònsols) s’han  hagut de valer dels seus mitjans.

9En lo any 1798, estant convocats los Regidors actuals que són (…), convocaren lo poble per coses convenients. Entre altres coses es determinà i establí la llei que les cases que faltassen los caps principals quedant-hi criatures no se’ls podien prendre los comuns. I encontrant-se Josep Teixidor en dit Ajuntament i havent entrat Diputat al cap de poc temps, ho ha fet escriure per haver encontrat en la Instructa que quan s’establís
una llei se dega posar en lo Llibre de la Vila perquè la Justícia que vinga tinga present lo que s’estableix. I així ho firmam lo Ajuntament.

Vull, dia 8 de setembre de lo any 1811, lo Ajuntament de est poble ha cridat en la casa de la Vila ajust de la major part del poble per tirar a vots lo que estava passant amb la muller de Joan Jordà, havent mort ell, son marit, i quedar sense criatures i sent ella forastera. Amb la qual cosa s’havia  determinat que sempre que quedàs una dona forastera sola, sense fills, se li prengués les artigues, no tenint casa seva i no podent-les menar perquè no està de continu al poble o per no poder-les donar a altres forasters.

La major part ha estat que, sent dona de bé, que prenguin les artigues els que s’hi trobin, si són gent de bé. I tenen poders per poder-les menar, mantenint-les al nom del marit o muller, advertint que si es tornen a casar amb forasters quedian sense artigues, i així ho havem acordat (…)

5. Comptes i salaris

Com és natural, en un Llibre com aquest, els comptes han de ser molt clars. I hi són anotats amb tota la minuciositat quan s’escau, al llarg de tot el llibre.

Per exemple, podem saber el que cobraven els principals de Pardines:

Avui que som als 5 del mes de juny de l’any 1675, en la Casa de la Vila, los Magnífica Cònsols amb la major part del Consell, s’ha pres la resolució que el Cònsol en  Cap tingués de salari, l’any del seu consulat, dues dobles. I el Cònsol segon tingués de salari 6 lliures de plata i lo Clavari 40 rals així de plata. Lo Mostassaf tinga un sou de plata per cadascuna càrrega de vi que es buidarà a la taverna i tot el que es vendrà a la parròquia.

El  “Clavari” era el tresorer, el responsable de les finances.
El “Mostassaf” era el funcionari de la Corona per vigilar pesos i mesures del pa, del vi, de l’oli i les robes.

Hem pactat, amb el Rnt.  Joan Dalmau, per a ànimes i com a Rector d’aquest poble, donar-li durant un any dues dobles… Li donem per tenir estudi i ensenyar doctrina, com és costum, i l’altra dobla perquè estigui obligat a dir passió i evangeli el temps acostumat (…)

Hem contractat al Rnt. Joan Dalmau per mestre i li prometem donar nou lliures barcelonines cada any i les mesades de tots els minyons que educarà, exceptuant els minyons que no podran pagar.

6. Pinzellades històriques

Després de l’11 de setembre de 1714 trobem escrit.

Per ordre del molt Exm. Sr Príncep de Berwick s’observaran els privilegis com en temps de Carles II i així s’és feta elecció de Cònsols.

La Guerra del Francès. En cinc actes (1783, 1787, 1797, 1807, 1823,) es fa constar el compte d’armes que s’han lliurat al Batlle de Pardines. També hi ha una “Relació de gent capaç de dur armes “ (1795)

10

Compte d’armes que s’han lliurat a Joan Ferrer, Batlle de dit poble de Pardines. Se li entrega: 4 escopetes, 2 pistoles i 1 vara grossa i 2 vares de butxaca.

Jo, sotasignat, he entregat 4 escopetes (3 de bones i 1 de dolenta i 2 pistoles bones. Perquè consti faig el present rebut, avui, 25 d’abril de 1754.

Dita artiga no té preu, sinó que se li dóna de gràcia per ser soldat i se’l féu també lliure de tales per sis anys.

(…) han servit per pagar-li una vaca que dóna per a la guerra,

(…) per tants maldecaps com ens trobem en aquest comú de Pardines (1812) a causa de tants soldats invàlids que hem de mantenir en la vila de Ribes i tant trànsit de tropes que se’ns presenten cada dia i altres problemes que ens fan bullir lo cap i que seria llarg d’explicar.

TEMES ÚNICS

1. El Decret de Nova Planta

Aquesta acta és la més impressionant de totes per diversos motius.

Queda clar que Felip V entra a força d’armes.

S’exigeixen uns pagaments  amb rigorosa puntualitat que ofega el poble. Conseqüència: cases que s’ensorren per sempre més, s’ha d’empenyorar la muntanya del comú i després han de patir la usura.

Hauran de suportar els abusos de tota mena dels soldats que havien d’hostatjar.

Cal remarcar també, al final d’aquest escrit,  la consciència històrica del cronista de la tragèdia que està vivint tota la nostra pàtria i vol deixar-ho escrit, no sols pels d’ara, sinó també pels que vindran.

11Altres i altres eleccions de Jurats de Consell podria posar en lo present llibre, a no ser perquè entra el Rei Felip V, l’any 1715, amb la rendició de Barcelona. Dit rei entra a força de armes i ens veiérem molt ofegats. Primerament per grans donacions, que seria llarg d’explicar, i després ens carrega un termini, que en deien quinzenades, que pagava aquest pobre lloc. La primera paga fou de 500 rals, el gener de 1715 (…) i els Cònsols feien el que podien en tala d’arbres. Per les cases ja no hi havia tranquil.litat de cap mena respecte a cap tipus de bestiar o cap cosa que se’n pogués treure diners. Arriba a tal misèria aquest poble que em fa vergonya d’escriure-ho .Ens vam haver de vendre una creu de plata de l’església, que era la millor peça de la vall. Sort que el bon Déu ens ha fet la gràcia d’arribar a tenir-ne una altra, com us explicaré més avant. Ens venguérem les joies que tenien les dones i el servei de plata que hi havia a les cases benestants. Tanta angoixa va portar que, quan les cases no pogueren més, també es va acabar el comú. Fins a tal ofec, que ens haguérem d’empenyorar coses de què no en teníem ganes, perquè, en no tenir els diners a punt al cap del mes, ens ho feien pagar doble. A més a més, ens carregaven de soldats, i nosaltres els havíem d’allotjar a les cases, i, ah noi, no volien passar amb la cansalada ni amb el menjar de casa nostra, sinó gallines, capons. I d’altres insolències que seria llarg d’explicar. Per evitar tals mals vam haver de donar la creu de plata, com ja he dit abans, i, aquest any, sent Cònsols Franco Corones Biell, mon pare, en primer grau, Esteva Tubau, en segon grau, Josep Font, Jaume Roca, Franco Perpinyà (…), Esteve Mauner (…), tots Jurats de Consell, es resolgué vendre o empenyorar la muntanya de Pòrtules,  per no poder pagar ningú d’aquest lloc, tant pobles com rics, per durar tant els ofecs a què ens tenien sotmesos (…).

Aquí es fan constar detalladament els comptes de l’empenyorament.

Per la misericòrdia de Déu cessaren les pagues al mes de novembre. A veure si els que vindran tenen la sort de poder recuperar dita muntanya. A causa de tants mals pactes que hem hagut de fer, que de poc no ens maten, per no poder recuperar-la sinó tota plegada. Creieu que vam fer tot el que vam poder perquè com més ofegats ens veia el dit Capdevila, més ens feia fer el que ell volia. Els treballs i les afliccions en què ens veiérem no els p8uc donar a comprendre, que arriba la misèria a tal punt que un tinent donà una bufetada a Franco Corones Cònsol. Com que ens vèiem tan sotmesos ningú no gosà de moure’s, sinó paciència! Moltes vegades no volien esperar que els Cònsols els donessin el menjar i equipatge, sinó que ells mateixos el prenien de les cases, I tot anava de qualsevol manera. El que es pagà amb diners, fou prop de 4.500 rals, els nostre pobre lloc de Pardines sol.

Però no creguin, que les mateixes angúnies passava tota aquesta Vall de Ribes, millor dit, tot Catalunya, que ho recordarem nosaltres i els que vindran. La taverna també se hagué d’arrendar a bestreta. Tot es fongué pels dits pagaments. I els habitants pobres, pitjor, que n’hi hagué que van haver de desprendre’s de les seves cases, els pagesos es vengueren tota mena de bestiar. Deixo d’explicar les pèrdues i rebots que feien les cases, que seria llarg d’escriure-ho.

Això que s’ha anotat és de Franco Perpinyà perquè els que vindran tinguin notícies de tants maldecaps en què es veieren els Cònsols i Jurats de Consell abans esmentats.

Perquè sigui notori per als d’avui i per als que vindran, ho escric en el present Llibre l’any 1716, als 15 de febrer. Vulgui Déu que no torni a passar mai més semblant desgràcia. Per amor de Déu sigui tot, amén.

2. La campana

Aquesta crònica ens fa pensar com era de difícil  fer una campana per a l’església artesanament i amb els pocs mitjans de què disposaven.

Fem constar que l’any 1749, dia de St. Tomàs, sent regidor Joan Mauner en primer grau, (…) desgraciadament es trencà la campana que mirava cap al cementiri. Ningú no recordava quan havia estat feta, ni se n’ha trobat mai cap escrit. Les lletres que hi havia a la campana, cap campaner les va saber llegir. Era la millor campana de la vall. El 12 de març de 1750 es comença a fer la campana per mans d’un campaner de Berga.

12

A continuació es detallen  minuciosament les despeses dutes a terme: pel treball de fer-la, claus. Pots del motllo, coure, carbó, pega, cera, sèu, sedàs, rajols, per anar en mul a manllevar un llibant, per fer anar un propi a la Seu per la llicència de beneir la campana, per misses (tres, el dia que van pujar la campana al campanar).Com que es trencà el llibant del motllo, “però, gràcies a Déu, ningú no prengué mal”, per a un home que va anar a Olot en ruc per portar eines i llibant, per cercar un enginyer a qui se li dóna un formatge com a obsequi… Per als fuster, ferrer, mestre de cases… Per a un home de Ventolà pel treball de fer bastides per pujar la campana. Per a la M de Déu del Tura de Olot…

La campana fou bona de so, però durà poc: 12 mesos, per la nostra desgràcia. Pensàrem fer una segona campana i llavors es donà a uns campaners d’Olot, que mai els haguéssim vistos! També va sortir esguerrada i nosaltres perdérem la despesa, la feina i el metall. Amb el desig de tenir dues campanes grans tornàrem a fer foc nou el dia 3 de gener de 1751. El campaner s’assegurà tant en fer la campana, que la tragué xica i quedà molt coure. Es resolgué de fer dues campanes petites que són les actuals. L’una toca els quarts i l’altra les hores.

Vulgui Déu que per molts anys s’hi estiguin. Es va poder pagar al comptat i no es va inquietar ningú.

3. La creu de plata

Compte i memorial de com s’havia fet la creu de plata, el seu cost, com s’havia pagada i d’on havíem tret els diners.

Jo, Josep Mauner, ha pagat 92 lliures i 1 sou i 6 diners de plata que Martí Coronas i jo hem arreplegat dels devots que han fet caritat per dita creu. Havíem fet un memorial dels qui volien donar, que l’un prometia 4 rals, l’altre 1 dobla, altres mitja dobla, altres 10 rals… de la qual aplega hem tingut gran treball de cobrar. Alguns donaven una ovella, altres una borrega, clauers, culleres de plata, tot en paga del que havien promès i de dites aplegues jo n’he pagat les dalt dites 92, 1, 6 de plata…

Los Srs. Cònsols han pagat el que faltava fins a les 234,6 que costa dita creu.

Avui, 30 de juliol del 1669, Damià Roca i Josep Mauner,  mon fill, són arribats de Barcelona i han portat la creu de plata. Per molts anys la poguem posseir al servei de Déu. Pesa dita creu 154 unces i 10 argents de plata pesada per mans d’Antoni Janover argenter de la ciutat de Barcelona i en presència de Jaume Perpinyà i del Misser Dalmau, naturals d’esta Parròquia de Pardines, avui habitants de Barcelona.

13Costa dita creu (…), la tovallola carmesí i puntes de plata per adornar dita creu (…)

Costa per les estrenes dels fadrins de l’argenter (…)

Costa del gasto que feren los dits Damià Roca i Josep Mauner i ses cavalcadures quan anaren a cercar dita creu a Barcelona (…)

Per lo treball que tingué de portar dita creu de Barcelona fins aquí (…)

I que no els sàpiga greu, que jo no l’haguera portada ni que me n’haguessin donat més.

Nosaltres dos, Josep Mauner i Martí Coronas i Biell hem tingut gran treball a cobrar el que la gent havia promès i encara no ho hem cobrat tot, que els Srs Cònsols ho han hagut de cobrar. Però no em sap greu haver pres tant treball ja que Déu ens ha fet la gràcia que hàgim arribat a tenir una tan rica peça com és la dita creu.Com ja tinc anotat, per treballs excessius ens vàrem haver de vendre la creu. També vull assentar com N Senyor ens ha tornat a donar una creu com la que perdérem.

En lo any 1760,als 17 de maig, sent Regidors (…) tots junt amb el Sr Rector (…)  i altres pagesos de Pardines, hem resolt de fer tornar una creu de plata i també la custòdia i dos calzes, que era tot a la vellura i se és posat al modern. La custòdia on està col.locat Nostramo i Senyor abans era de metall i ara l’hem fet fer de plata, en vila d’Olot.

4. El rellotge

En aquesta acta s’evidencia el sentiment humanitari del poble davant el fet luctuós imprevist.

L’any 1751, el14 de març, varen entrar regidors i, veient que els regidors passats havien fet tantes, coses i havien fet dues campanes, vàrem decidir que faríem un rellotge.

Vàrem anar dissabte de Pasqua a Camprodon per donar-lo a preu fet a Pere Cabanac, pel preu de 100 lliures, tot a les seves despeses. L’home era pobre i li vam prestar una dobla de quatre. Veient que la cosa s’endarreria, determinàrem de prendre les cavalcadures i anàrem a Camprodon i ens emportàrem el rellotge sense ser acabat, i els mateix rellotger vingué a acabar-lo aquí. Quan el volgué començar a plantar al campanar, feia un temps molt fred i el poble agafà un mal de costat que no li durà més de quatre o cinc dies, que després morí. Va morir a casa del Xanto i, encara que ja era pagat, el férem enterrar amb tots els honors i li férem el funeral amb tots els capellans del poble. Fou enterrat al fossar dels forasters al capdavall del cementiri i per això ens costà un poc més del sobredit preu. Després vingué el seu nebot i el seu fill i l’acabaren de posar a punt. També gastàrem alguna cosa més que haguéssim pogut recuperar, però, veient que l’obra havia anat bé, no demanàrem res al pobre minyó, i per això ens costà unes 110 lliures entre tot.

Vulgui Déu que los que vindran se’n puguin honrar per molts anys al servei de Déu

5. Anar a partir muntanya

Antigament hi havia el costum de distribuir el dret a l’herba de la muntanya entre els vilatans a fi que tothom tingués per a viure. El repartiment es feia a primers de juny de cada any, per mitjà de rodolins i, abans de la partició, els interessats fan els tractes que els convé. Sembla que les discussions sovintegen i que se’ls escapa alguna que altra paraulota.

Avui, 17 de juny de 1687, els Srs. Cònsols i sis Jurats de Consell que son (…), hem anat a la muntanya de Taga, en companyia d’altres particulars, per partir la muntanya com tenim de costum ja de l’antigor. A partir dites muntanyes els Jurats de Consell hi posen molt de temps i entre ells es perden el respecte moltes vegades, i també els particulars i pastors, que van cadascú a sa muntanya. Si no els fan la part com ells volen, no deixen de dir qualsevol impertinència a dits Consols i Jurats de Consell que ni són, i no deixaran de dir qualsevol disbarat contra aquell que no fa les parts al seu gust. També cal dir que avui en dia els homes del Consell es troben amb dificultats, ja que tots són joves i no saben de dinerades, que és una feinada haver de partir muntanya, encara que ho tenen tot mastegat i clar als fulls CC79  i 80.

Hi ha un altre escrit sobre el mateix tema. Però aquest respira pau. És un text senzill i vibrant davant la bellesa de la natura, que no per coneguda és menys admirada, i de benestar pel bon dia que gaudeixen en aquest dinar al cim de Taga.

Nosaltres, Regidors actuals de dit dia i any pujàrem a Taga a partir muntanya. Portàrem sal, oli i vinagre i una plata d’estany per amanir xicoines, i portàrem la botella a refrescar en una congesta de neu que hi havia. Després que haguérem dinat i partida la muntanya pujàrem al cim de Taga. Era un dia excel.lent, tant, que no es movia ni una herba al cim i tots es queixaven de calor. Ningú no recordava un dia més esplèndid i que s’hagués vist neu en aquesta muntanya en aquest temps, tot i que hi havia homes vells. Des d’allí miràvem les muntanyes altes: del Puig Cerverís en amunt, tan blanc com al cor de l’hivern. I en aquestes muntanyes de Pardines hi hagué neu fins el 8 de juliol al Tarter.

14

CLOENDA

El Llibre antic de l’Ajuntament ens parla de la vida de Pardines, del seu tarannà, de les seves dificultats i esforços per superar-les, dels seus sentiments.

També de la seva fidelitat a la llengua, una llengua de gent ramadera i pagesa amb formes molt pures i antigues del català.

És un tresor, doncs, aquest Libre . Es troba arxivat a la Casa de la Vila  juntament amb una còpia de la seva transcripció manuscrita, per facilitar-ne la lectura, ja que aquest text ofereix d’altres possibles lectures, com l’econòmica, històrica, etc. I una còpia d’una tesi de llicenciatura des del punt de vista lingüístic.

Pardines, abril 2005-04-17                                                                      Firmat: E. Casanelles i Salvans